Podemos atenderte en nuestra sede social los lunes de 20

  Associació de Veïns i Comerciants Amics del Carme (València)

L'Associació es va constituir el proppassat mes de maig de 2000 amb l'objectiu de respondre a una sèrie de problemes que són comuns a altres barris del centre històric de València i d'altres ciutats europees, com ara l'especulació urbanística, la despoblació, la degradació d'edificis històrics, la pèrdua del teixit social i comercial, i la manca de les infrastructures necessàries per a respondre a les necessitats bàsiques dels veïns.

Última actualización:  2003-11-25

 | correo | inicio | optimizada para 1024x768

"El derecho de los ciudadanos al descanso es superior al derecho de quienes reclaman la libertad para ocupar la vía pública, porque éstos no hacen más que un desquiciamiento, una desviación y una exorbitación de un derecho" E. Múgica.

Los problemas...
Ruido
Viviendas
Ampliación IVAM
Muralla Árabe
Tráfico y Movilidad
El Barrio
Foto denuncia
 La Asociación...
 Socios. Cuotas
 Estatutos
 Objetivos
  Enlaces
 Hemeroteca
 Contactar
Destacamos...
Manifiesto por la movilidad y la habitabilidad en Ciutat Vella
Usuario, cliente o ciudadano
Foro de discusión sobre la Copa América
porque aún nos queda humor

CARTAS DE "AMICS"


Sóc de València i visc a Madrid. (Por Francesc Andreu, Madrid. Julio-2003).

Sovint enyore la ciutat on he estudiat i he viscut durant els anys més intensos de la meua vida. La recorde inclús amb una malenconia i cert folclorisme que de vegades em sorprén a mí mateix... serà l'essència de la terra, de la que no em puc deslligar.

Este cap de setmana he tornat a València. He tornat amb gent de Madrid, per mostrar la ciutat i les coses de les que tant m'han sentit parlar. Ha sigut un cap de setmana calurós i de Corpus... el plà era evident... dissabte platja, nit sopar i eixir de copes, i diumenge processó del Corpus.

 Quina fou la meua sorpresa quan a l’arribar a la enyorada platja de les Arenes i voler mostrar el balneari del mateix nom, que jo sempre he recordat il.luminat per la vesprada en vista inigualable des del bany en la mar, havia desaparegut darrere d’un munt de pilars i estructures metàliques en construcció que rodejaven totalment l’emblemàtic monument de la platja de València… amb el cor compungit i no sense soltar alguna maledicció, vaig sentir vergonya davant els meus companys, i impossibilitat física de mostrar l’estampa que volia compartir amb ells… ens tinguerem que anar un poc més enllà, lluny de l’horripilant visió, passant per casualitat davant d’una casa mig en runes amb unes pintades amb símbols del moviment ocupa que deien no sé qué coses sobre especulacions, expropiacions i avingudes futuribles fins el lloc on ens trobavem… a la pregunta dels meus companys vaig haver d’explicar el projecte de l’Ajuntament de prolongació de l’Avinguda antigament coneguda com “Valencia al Mar”, que comporta la destrucció de l’entramat d’un barri tan tradicional com el del Cabanyal… per un moment ens imaginarem les màquines enderrocant les cases –després, segons m’han dit, ja no fa falta imaginar-ho, sols cal anar a vore-ho-, i els cotxes, claxons i semàfors arribant amuntegats fins la mateixa vora de la mar, deixant a un costat i l’altrre de l’aviguda una manera de comunicar-se amb el mar… la manera valenciana ancestral de comunicar-se amb el mar…

Desolats, i després d’eixa desconcertant jornada en la platja de València, ens diposàrem a arreglar-se per eixir, sopar a un restaurant del Carme i trobar l’ambient adequat per a unes copes i una conversa o balls amigables, en contrast amb la madrilenya costum de les tapes i els vins…

La perspectiva fou de nou desoladora… els solars que coneixia continuaven, i per més “inri” es veien adornats per una insultant exposició anomenada “solares” (ni tan sols “solars”). El nostre passeig entre eixes alentadores vistes es veia constantment interromput per decenes de cotxes que deixats entrar al barri per carres no peatonalitzats, reclamaven el seu dret al pas amb insistenyts cops de claxon que a penes es sentien entre la confusió creada… sobre la pared destartalada de l’edifici d’enfront es llegia alguna frase amb l’expressió “La ciudad ideal”… desolació sobre desolació.

I després d’explicar, en resposta a la curiositat dels companys madrilenys, que els títols exclusivament en en castellà de la desafortunada exposició temàtica no corresponien amb la realitat lingüística del territori que capitalitza la ciutat, ens dirigirem a Plaça de la Mare de Déu, disposats al menys a refrescar-nos amb l’ambient primaveral que adquireix eixe espai amb la festivitat del Corpus (ambient que es repetix amb la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, i que es magnifica amb la de Falles, segons anava explicant…)… trobarem eixe ambient, sí… no sense sortejar milers de valles, cadafals arraconats i “cutres” i un munt de furgonetes i camions de la televisió autonòmica que impedien la visió completa de la recentment restaurada torre del segle XIV del Palau de la Generalitat… A la pregunta dels amics madrilenys sobre el gran envoltori al damunt de la Basílica que pren el nom de la la Patrona de València, vaig haver d’explicar que per baix s’hi troba una impresionant cúpula amb la tradicional i valenciana teula blava, però que per raons desconegudes i llunyanes, el monument romàn així des de fa anys, i que ja casi ningú sembla enrecordar-se de la visió de l’edifici en el seu estat original… després de pasar per l’espai irresolt de l’Almoina amb les grandíssimes grues col.locades, vore el toldo verdós que continúa cobrint la pared adjacent a la porta romànica de la Catedral, vore la figura de filderams al solar que hi ha costat del Micalet, pegar una ullada al recent i desafortunat edifici de pedra i ferro incoherents al volgut carrer de la Pau, ens n’anarem a casa “barallant l’epigrama ple de vanalitats”, com diu el poeta.

L’endemà era dia de Corpus, el dia era clar (o millor el migdia, que fou quan ens posarem en peu) i el programa turístic (també exlusivament en castellà, sense versió vernacla) que teniem a les mans prometien flors, representacions de l’antic testament i volteig de campanes des del Micalet… abans de la processó decidirem pegar una volteta i veure, a la llum mediterrània del dia, el Centre històric, que, segons explicava jo amb heroica certa alegria, no es reduia als carrers del Carme passejats la nit anterior , agrupant a més barriades com Velluters o La Seu-Xerea o Russafa, encara que éste últim barri, per raons inexplicables, no rebia els escasos avantatges d’estar considerat “Centre històric”, malgrat la seua tradició antiquíssima –remuntada a l’època àrab- i la seua riquesa veïnal i arquitectònica. Per raons de proximitat, anarem a Velluters… la visió fou desoladora… la degradació al barri continuava tal i com jo la recordava… edificis més vells i més caiguts que al Carme, droga, prostitució i degradació humana i social per tot arreu… describia jo la història esplendorosa del barri, relacionada amb activitat de la seda i l’intent de les autoritats per redreçar-lo… estes paraules foren les que, al girar un cantó, acompanyaren la visió de tres o quatre blocs d’edificis (ja no vaig tindre ànim de contar-los) futuristes que jo recordava en estat de fonament en nits pasades de necessitats incotingudes aliviades en les piles de rajoles… al seu lloc s’alçava un espai ample sense a penes arbres, reflectint, ignorant de la frescor i penombra dels carrerons de la València antiga, un sol esclafador i sufocant, recalfant tanta placa de pedra i tanta superficie de vidre…

Amb la desolació assolint les més altes cotes, ens dirigirem al carrer Cavallers per veure la processó, on no repicaren les campanes promeses pel fullet en castellà, i on vegerem un munt de personatges del l’Antic Testament… però cap com un que es passejava orgullós darrere de la Custòdia de la processó del Corpus de València, al costat d’un home menut que jo vaig haver d’explicar que era el nou Molt Honorable President de la Generalitat… Els madrilenys reconegueren en canvi al primer personatge perque, segons em dien l’havien vist a la “tele”… i el personatge continuava caminant amb una solemnitat postissa tocat de refiló per l’encens i els pétals dedicats a la Custòdia, i envoltat per policies, i per guardaespatlles, i per gent… en esta ocasió no va fer falta explicar als madrilenys qui era; la identificaren ràpidament com la responsable de tanta desolació com ens havia fet sentir eixe cap de setmana. Internament vaig sentir vergonya quan vaig oïr que molts veïns, com marejats per l’aroma de l’encens, li cridaven des del balcó “enhorabuena, alcaldesa”, i el personatge saludava complagut, atrevint-se a xafar els carres destartalts d’un barri, una ciutat i una terra a la que, segons es veu, desprècia profundament i insulta descarada…

Mai haguera pensat que diria el que vaig dir. Mai haguera pensat que de mí eixiria el preg per a que em tragueren lluny de la meua pròpia ciutat, de la que me n’aní canturrejant, ben trist, alguna melodia d’aquelles que es senten per falles… “la manta al coll i el cabasset, ens n’anirem al…” però esta vegada sense destí fora del que jo considerava el meu destí natural…

I ara escric i furte el temps a la meua feina en Madrid, en este dilluns en el que sent dolorit el colp d’este  sentiment d’orfandat que no em puc espolsar, en el que intente controlar la ràbia que em produix eixe personatge anacrònic que vaig vore a la processó del Corpus sense repic de campanes, eixe personatge que riu pagat i ocult entre l’encens, al que culpe i reponsabilitze de la destrucció, mort i sepultura d’una ciutat. La meua ciutat.