|
Sóc
de València i visc a Madrid. (Por Francesc Andreu, Madrid.
Julio-2003).
Sovint
enyore la ciutat on he estudiat i he viscut durant els anys més intensos
de la meua vida. La recorde inclús amb una malenconia i cert folclorisme
que de vegades em sorprén a mí mateix... serà l'essència de la terra,
de la que no em puc deslligar.
Este
cap de setmana he tornat a València. He tornat amb gent de Madrid, per
mostrar la ciutat i les coses de les que tant m'han sentit parlar. Ha
sigut un cap de setmana calurós i de Corpus... el plà era evident...
dissabte platja, nit sopar i eixir de copes, i diumenge processó del
Corpus.
Quina
fou la meua sorpresa quan a l’arribar a la enyorada platja de les Arenes
i voler mostrar el balneari del mateix nom, que jo sempre he recordat
il.luminat per la vesprada en vista inigualable des del bany en la mar,
havia desaparegut darrere d’un munt de pilars i estructures metàliques
en construcció que rodejaven totalment l’emblemàtic monument de la
platja de València… amb el cor compungit i no sense soltar alguna
maledicció, vaig sentir vergonya davant els meus companys, i
impossibilitat física de mostrar l’estampa que volia compartir amb ells…
ens tinguerem que anar un poc més enllà, lluny de l’horripilant visió,
passant per casualitat davant d’una casa mig en runes amb unes pintades
amb símbols del moviment ocupa que deien no sé qué coses sobre
especulacions, expropiacions i avingudes futuribles fins el lloc on ens
trobavem… a la pregunta dels meus companys vaig haver d’explicar el
projecte de l’Ajuntament de prolongació de l’Avinguda antigament
coneguda com “Valencia al Mar”, que comporta la destrucció de l’entramat
d’un barri tan tradicional com el del Cabanyal… per un moment ens
imaginarem les màquines enderrocant les cases –després, segons m’han
dit, ja no fa falta imaginar-ho, sols cal anar a vore-ho-, i els cotxes,
claxons i semàfors arribant amuntegats fins la mateixa vora de la mar,
deixant a un costat i l’altrre de l’aviguda una manera de comunicar-se
amb el mar… la manera valenciana ancestral de comunicar-se amb el mar…
Desolats,
i després d’eixa desconcertant jornada en la platja de València, ens
diposàrem a arreglar-se per eixir, sopar a un restaurant del Carme i
trobar l’ambient adequat per a unes copes i una conversa o balls
amigables, en contrast amb la madrilenya costum de les tapes i els vins…
La
perspectiva fou de nou desoladora… els solars que coneixia continuaven,
i per més “inri” es veien adornats per una insultant exposició
anomenada “solares” (ni tan sols “solars”). El nostre passeig
entre eixes alentadores vistes es veia constantment interromput per
decenes de cotxes que deixats entrar al barri per carres no peatonalitzats,
reclamaven el seu dret al pas amb insistenyts cops de claxon que a penes
es sentien entre la confusió creada… sobre la pared destartalada de
l’edifici d’enfront es llegia alguna frase amb l’expressió “La
ciudad ideal”… desolació sobre desolació.
I
després d’explicar, en resposta a la curiositat dels companys
madrilenys, que els títols exclusivament en en castellà de la
desafortunada exposició temàtica no corresponien amb la realitat lingüística
del territori que capitalitza la ciutat, ens dirigirem a Plaça de la Mare
de Déu, disposats al menys a refrescar-nos amb l’ambient primaveral que
adquireix eixe espai amb la festivitat del Corpus (ambient que es repetix
amb la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, i que es magnifica amb
la de Falles, segons anava explicant…)… trobarem eixe ambient, sí…
no sense sortejar milers de valles, cadafals arraconats i “cutres” i
un munt de furgonetes i camions de la televisió autonòmica que impedien
la visió completa de la recentment restaurada torre del segle XIV del
Palau de la Generalitat… A la pregunta dels amics madrilenys sobre el
gran envoltori al damunt de la Basílica que pren el nom de la la Patrona
de València, vaig haver d’explicar que per baix s’hi troba una
impresionant cúpula amb la tradicional i valenciana teula blava, però
que per raons desconegudes i llunyanes, el monument romàn així des de fa
anys, i que ja casi ningú sembla enrecordar-se de la visió de l’edifici
en el seu estat original… després de pasar per l’espai irresolt de
l’Almoina amb les grandíssimes grues col.locades, vore el toldo verdós
que continúa cobrint la pared adjacent a la porta romànica de la
Catedral, vore la figura de filderams al solar que hi ha costat del
Micalet, pegar una ullada al recent i desafortunat edifici de pedra i
ferro incoherents al volgut carrer de la Pau, ens n’anarem a casa
“barallant l’epigrama ple de vanalitats”, com diu el poeta.
L’endemà
era dia de Corpus, el dia era clar (o millor el migdia, que fou quan ens
posarem en peu) i el programa turístic (també exlusivament en castellà,
sense versió vernacla) que teniem a les mans prometien flors,
representacions de l’antic testament i volteig de campanes des del
Micalet… abans de la processó decidirem pegar una volteta i veure, a la
llum mediterrània del dia, el Centre històric, que, segons explicava jo
amb heroica certa alegria, no es reduia als carrers del Carme passejats la
nit anterior , agrupant a més barriades com Velluters o La Seu-Xerea o
Russafa, encara que éste últim barri, per raons inexplicables, no rebia
els escasos avantatges d’estar considerat “Centre històric”,
malgrat la seua tradició antiquíssima –remuntada a l’època àrab- i
la seua riquesa veïnal i arquitectònica. Per raons de proximitat, anarem
a Velluters… la visió fou desoladora… la degradació al barri
continuava tal i com jo la recordava… edificis més vells i més caiguts
que al Carme, droga, prostitució i degradació humana i social per tot
arreu… describia jo la història esplendorosa del barri, relacionada amb
activitat de la seda i l’intent de les autoritats per redreçar-lo…
estes paraules foren les que, al girar un cantó, acompanyaren la visió
de tres o quatre blocs d’edificis (ja no vaig tindre ànim de
contar-los) futuristes que jo recordava en estat de fonament en nits
pasades de necessitats incotingudes aliviades en les piles de rajoles…
al seu lloc s’alçava un espai ample sense a penes arbres, reflectint,
ignorant de la frescor i penombra dels carrerons de la València antiga,
un sol esclafador i sufocant, recalfant tanta placa de pedra i tanta
superficie de vidre…
Amb
la desolació assolint les més altes cotes, ens dirigirem al carrer
Cavallers per veure la processó, on no repicaren les campanes promeses
pel fullet en castellà, i on vegerem un munt de personatges del l’Antic
Testament… però cap com un que es passejava orgullós darrere de la
Custòdia de la processó del Corpus de València, al costat d’un home
menut que jo vaig haver d’explicar que era el nou Molt Honorable
President de la Generalitat… Els madrilenys reconegueren en canvi al
primer personatge perque, segons em dien l’havien vist a la
“tele”… i el personatge continuava caminant amb una solemnitat
postissa tocat de refiló per l’encens i els pétals dedicats a la Custòdia,
i envoltat per policies, i per guardaespatlles, i per gent… en esta
ocasió no va fer falta explicar als madrilenys qui era; la identificaren
ràpidament com la responsable de tanta desolació com ens havia fet
sentir eixe cap de setmana. Internament vaig sentir vergonya quan vaig oïr
que molts veïns, com marejats per l’aroma de l’encens, li cridaven
des del balcó “enhorabuena, alcaldesa”, i el personatge saludava
complagut, atrevint-se a xafar els carres destartalts d’un barri, una
ciutat i una terra a la que, segons es veu, desprècia profundament i
insulta descarada…
Mai
haguera pensat que diria el que vaig dir. Mai haguera pensat que de mí
eixiria el preg per a que em tragueren lluny de la meua pròpia ciutat, de
la que me n’aní canturrejant, ben trist, alguna melodia d’aquelles
que es senten per falles… “la manta al coll i el cabasset, ens n’anirem
al…” però esta vegada sense destí fora del que jo considerava el meu
destí natural…
I
ara escric i furte el temps a la meua feina en Madrid, en este dilluns en
el que sent dolorit el colp d’este
sentiment d’orfandat que no em puc espolsar, en el que intente
controlar la ràbia que em produix eixe personatge anacrònic que vaig
vore a la processó del Corpus sense repic de campanes, eixe personatge
que riu pagat i ocult entre l’encens, al que culpe i reponsabilitze de
la destrucció, mort i sepultura d’una ciutat. La meua ciutat.
|
